Ramona, adéu

Títol: Ramona, adéu

Autora: Montserrat Roig

Editorial: Edicions 62, 2009

288 pàgines

ISBN: 978-84-92672-37-0

Sinopsi

Tres veus de tres dones, mare, filla i néta, s’entrellacen per explicar la seva història personal i familiar des de finals del segle XIX fins ben entrada la dècada de 1960. Les seves vivències són el fil conductor d’aquesta novel·la que també ofereix una   visió particular -la de les protagonistes-   de la història i la societat de Barcelona en moments decisius, com la proclamació de la República, la Guerra Civil, la Dictadura i l’època dels primers moviments d’estudiants de la dècada de 1960. Tres dones, tres generacions, tres veus.

Què en penso

Si no heu participat mai en un club de lectura us diré que una de les seves virtuts és que ens porta a llegir autors que no hauríem escollit per iniciativa pròpia, cosa que en aquest cas és imperdonable, cal que ho reconegui. I és que seria una pèrdua cultural de grans dimensions per la literatura catalana oblidar Montserrat Roig. No se’n parla prou i no s’incentiva prou la seva lectura i és per això que molts no l’hem llegit abans, de manera que agraeixo a la Biblioteca de Navarcles que l’hagi inclòs al Parlem de Llibres, on n’hem parlar molt, perquè que la novel·la és com una ceba que podem anar pelant, capa per capa, i sense plorar. 

Ramona, adéu és la primera novel·la de Montserrat Roig, i és important remarcar-ho perquè té l’estil, la profunditat i la complexitat d’un autor experimentat. Aquesta és una lectura que demana temps i una certa concentració, almenys al començament, quan l’estructura i el mateix nom de pila per les tres protagonistes generen una mica de confusió. Però aviat podrem reconèixer a quina de les tres Mundetes estem llegint, perquè el grau de formalitat del llenguatge, les expressions pròpies de cada època i alguns detalls   com lletra cursiva, estructura de dietari, paràgrafs, i naturalment el contingut, ens donaran la clau. Que les tres dones comparteixin el nom és una elecció simbòlica de l’autora: sembla que la seva història es repeteix, adquirint així una espècie d’entitat genèrica representativa de la dona burgesa que viu en una societat   dirigida per homes i per a homes. El masclisme és un dels temes principals de Ramona, adéu, i s’aborda des d’un punt de vista que fuig de la simplicitat: les dones són almenys tan masclistes com els homes, i els homes són almenys, tan víctimes de la seva pròpia estructura patriarcal, com elles. 

Un altre tema important és el compromís, expressat en dues vessants. El compromís polític, que apareix de forma explícita en la dona més jove, la néta, i el compromís íntim, aquell que fa referència a les pròpies idees i a la identitat personal. En aquest sentit, és també la Mundeta néta qui pateix les contradiccions més punyents. 

Montserrat Roig ofereix punts de vista diferents sobre les tres dones per construir la seva identitat polièdrica. La novel·la combina la veu narrativa i el punt de vista, de manera que en ocasions les unes parlen de les altres a través d’un narrador que es focalitza en cadascuna, o   parlen elles directament en primera persona, com en el monòleg que obre i tanca la novel·la (en cursiva) i en el dietari que escriu l’àvia, i també podem trobar una veu narrativa externa excepcional que jo faria correspondre més a la Montserrat Roig-dona que a la Montserrat Roig autora o narradora, i que en un parell d’ocasions es dirigeix a la Mundeta néta.   

“Jo racionalitzo allò que tu mostres des de l’epidermis, sense cap inhibició. Ets un excel·lent personatge de novel·la: contradictòria, esnob, ambigua.” Pàg.96

Tot això evidencia que cadascuna es veu a sí mateixa i a les altres de manera diferent com les veiem els lectors, que coneixem totes les veus. Però en qualsevol cas cap de les tres té prou solidesa de caràcter per rebel·lar-se completament i emprendre el seu camí independent, tot i que cadascuna ho intenta a la seva manera, deixant la incògnita sense resoldre del tot. 

No puc acabar sense esmentar dues coses més sobre aquesta novel·la escrita al 1972, perquè Montserrat Roig era periodista i activista,   i vivia   lligada estretament a l’actualitat del seu temps.   Primera, les moltes referències a altres autors, de manera explícita o no: Maragall i Papasseit, per exemple, i Rodoreda i Woolf, també, entre d’altres. I segona, que la visió política que expressen alguns dels personatges podria ser transcrita literalment, mot per mot, avui dia, i posada en un diari no només seria perfectament vàlida sinó exacta al discurs d’un sector polític determinat. 

Afegeixo una tercera: hi ha moltes altres coses a descobrir en Ramona, adéu, perquè és una novel·la que no s’acaba i que dóna per parlar-ne gairebé infinitament. Aprofito per agrair als companys del Parlem de llibres les seves aportacions, que han contribuït a que pugui fer aquest comentari. 

Ramona, adéu m’ha entusiasmat i em produeix una mica de vergonya pensar que no havia llegit Montserrat Roig abans,   però   ja tinc “El temps de les cireres” per seguir i ser perdonada. No us la podeu perdre!