Títol: La llibreria
Autor: Penélope Fitzgerald
Traducció al català de Jaume C. Pons Alorda
Editorial Impedimenta, octubre 2017
183 pàgines
ISBN: 978-84-16542-96-3
Sinopsi
La Florence Green estima els llibres. Per això decideix obrir la primera llibreria de Hardborourgh, el petit poble coster on viu. Demana un crèdit i s'instal·la a Old House, que els últims anys ha estat ocupada únicament per un rapper (un poltergeist molest però innocent).
Però la poderosa Violet Gamart s’hi oposa amb totes les seves forces. Ella té uns altres plans per a Old House.
La Florence té de part seva la Christine, ajudant de la llibreria, que té de deu anys, i el Senyor Brundish, un aristòcrata amant de la lectura que viu aïllat a la seva mansió, i que és el primer client de la llibreria Old House.
El negoci va prou bé fins que la Florence decideix vendre Lolita, de Nabókov, que s’acaba de publicar. És un gran èxit de vendes però arriba associat a la polèmica, cosa que desferma la guerra dels poders fàctics locals contra la llibreria.
Opinió personal
Aquesta és una història que va passant suau per la gola, que s’assaboreix pausadament, com el te calent que els habitants de Hardborough prenen a tothora per combatre el clima, ventós i humit. Però quan ja passa per la tràquea ens adonem que esdevé un verí que mata lentament. I és que darrera els gestos discrets de la societat de Hardborough, per sota l’austeritat de l’argument i del paisatge, per sota de la senzillesa amb que Fitzgerald ho explica tot, corre un drama intens que es va descobrint poc a poc.
El drama d’algú que s’aparta de la trajectòria que se li suposa, que decideix lliurement el que vol, contravenint la rigidesa de la tradició social, contravenint també, els poders fàctics, sense respecte per la preeminència social d’algunes persones.
Fitzgerald no ens explica per què Violet Gamart, la dona amb més influències polítiques i socials i per tant la més poderosa, s’oposa amb tanta fermesa a la llibreria de la Florence Green. Potser és que no li cal un motiu. Res no passa a Hardborough sense que ella ho sàpiga i ho aprovi d’alguna manera, sense la seva complicitat i el seu mèrit. I la Florence viu al marge de la seva autoritat. Ni la vol, ni la necessita, igual que el senyor Brundish.
Aquest és un dels llibres que més m’agrada dels que he llegit. Sobretot pel to, perquè m’agraden aquestes històries senzilles que parlen sobre el que és important per la gent normal. Celebro que se n’hagi fet una excel·lent adaptació cinematogràfica que acabo de veure, dirigida per Isabel Coixet i que també es diu La llibreria.
La pel·lícula clava els personatges i el to, l’ambient és perfecte, i la cura dels detalls va més enllà fins i tot, de la sensibilitat que demostra l’autora de la novel·la. La interpretació dels actors no pot ser millor i la direcció de Coixet, insuperable. S’agraeix el silenci, també. Si algú havia d’adaptar aquesta novel·la és aquesta directora. Però això si, canvia força la història en canviar-li el final. És interessant veure com només una escena més pot modificar el sentit de tot. Es podria dir que és una altra llibreria la de Coixet, potser la que li hauria agradat a la Florence Green, i no tant la que ens conta Penélope Fitzerald. En qualsevol cas, no deixeu d’entrar a cap de les dues.
