La confessió de la lleona

Títol: La confessió de la lleona

Autor: Mia Couto

Traducció al català de Pere Comellas

Editorial: Edicions del Periscopi

215 pàgines

Sinopsi

A Kulamani, un poble aïllat a la zona nord de Moçambic, els lleons han perdut el respecte als humans i han mort una vintena de dones. Per acabar amb els atacs, arriba des de la ciutat l’Arcàngel Baler, l’últim caçador, acompanyat d’un escriptor i d’un càrrec de l’administració local i la seva dona.

Al poble hi viu la Mariamar, una antiga amant de l’Arcàngel Baler, confinada a casa des de que va morir la seva germana petita. La Mariamar és una supervivent, una víctima del sistema de tradicions i creences ancestrals, atroç amb les dones. La seva veu s’alterna amb la del caçador per explicar-nos una persecució, la dels lleons assassins, que és un clam contra l’opressió a les dones, tal com s’expressa a la portada. 

Què m'ha semblat

Aquesta és una història poderosa contada amb un llenguatge ric i evocador que m’ha captivat des de les primeres línies. Una història d’una profunditat inacabable que cal anar descobrint poc a poc, perquè de cop seria insuportable. Una narració que se serveix del mite i de la superstició per ser contada, perquè només així es pot abastar. De la mateixa manera que només el poder de les creences pot sostenir un sistema d’opressió a les dones cruel i injust, i al mateix temps aconseguir que elles no es rebel·lin. Però no totes elles. 

Hi la la Naftalinda, l’esposa de l’administrador, una dona rotunda disposada enfrontar-se al seu marit com sigui per venjar la mort en vida  de la seva minyona a mans dels homes del poble, els seus violadors. 

Hi ha la Mariamar, que tot i viure entre la realitat i el mite, com tots els habitants de Kulumani, posseeix aquella saviesa pròpia dels qui han patit en excés, i viuen just sobre la línia salvadora que uneix lucidesa i bogeria. Per això sap, com a dona, que no són els lleons els qui ataquen el poble. 

Hi ha la lleona fantasmagòrica, que amenaça les tradicions i les creences ancestrals que oprimeixen les dones. 

I també hi ha un llenguatge bell i una prosa que flueix naturalment, perquè no és el llenguatge que usa les metàfores, és la història mateixa.

Cal llegir-la i gaudir-la amb calma, perquè de cada frase se’n podria fer una capítol sencer, en una trama que es multiplica per mil tot dansant amb els temes més universals. Viure i morir, mares i filles, pares i filles, homes i dones, violència, tradició, modernitat, justícia, llibertat, bogeria, venjança…i encara més, tots. Sobre tots ells la violència sobre les dones i el seu clam de llibertat. 

De l’última pàgina vaig saltar altre cop a la primera, per fer una segona volta per Kulumani, que també podria ser una tercera, una quarta, i així fins a l’infinit.