31.7.16

Formentera Lady





Títol: Formentera Lady
Autor: Jordi Cussà
Editorial: La Breu Edicions 2015
Pàgines: 397

Sinopsi

Un grup d’amics es troben en una casa rural per celebrar el cinquantè aniversari d’en Daniel, escriptor. Entre tots basteixen els relats de les seves experiències passades, unides inevitablement a les drogues, que omplen des del primer moment tot l’espai d’aquesta història. 397 pàgines que mostren, i no jutgen, un cúmul de vides creuades, algunes malmeses i d’altres no, per l’addicció. Multitud d’escenaris i territoris es barregen per anar formant un mosaic de substàncies, tràfics, sexes, amors, venjances i tragèdies, sempre acompanyades de referències musicals.
Vides viscudes perillosament que són la crònica d’una generació desfeta, com diu la sinopsi d’aquesta edició tant cuidada, contades sempre des de la perspectiva del present que s’han guanyat a pols els supervivents.
 
Què m'ha semblat

El primer que em va arribar quan vaig començar a llegir Formentera Lady va ser una desorientació intensa però plaent, una mena de sensació de no entendre res però divertir-me no entenent res.
Em trobava mirant de reconèixer una multitud de personatges que van apareixent ràpidament, tots amb el seu àlies corresponent. Em trobava mirant de comprendre una quantitat d’històries que encara no sabia encreuar adequadament, totes elles al voltant de les drogues.  Mirava de no sentir-me gaire idiota intentant esbrinar quins noms corresponen a quines substàncies, intentant al mateix temps, calcular quin tant per cent minúscul de diversió podia haver gaudit jo en la meva joventut si fa no fa contemporània a les dels protagonistes. I al mateix temps mirava de gaudir d’una prosa excel·lent, que sovint regala imatges bellíssimes. Mirava en resum, d’establir una mena d’ordre en el caos que acompanya aquest viatge vital, no moralista, directe i vertader.
Deia que em divertia, no sense una certa enveja, tot i que a mida que anava avançant notava que aquesta diversió se’m feia excessiva, que no podia acceptar-la del tot com a versemblant, perquè hi trobava a faltar la mostra de l’altra cara de la moneda. Però com que és un llibre molt ben escrit, m’atreviria a dir que aquest és l’efecte que l’autor cercava. Fins aleshores la narració, o millor dit les narracions en veus diferents que van formant la narració global, m’havien mostrat la petita part d’alegries i desgràcies que l’imaginari col·lectiu assigna a les addiccions i els addictes.
Aleshores encara havia d’arribar la dura realitat i la tragèdia, aquella que passa la ratlla del que podríem acceptar com a material literari i entra al terreny de la duresa documental, això si, servint-se d’un joc meta literari intel·ligent, que deixa marge per al dubte: quina part de la veu narrativa és autobiogràfica i quina correspon a la biografia d’algú altre, ja no importa. El que compta és la tragèdia contada tal com és, sense abonar-s’hi però sense fredor, sincerament i directa, ni massa crua ni massa feta: al punt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per comentar.